El pla com a noció temporal i espacial

El pla segons la durada temporal

Una primera definició de pla està relacionada amb la dimensió temporal. El pla és la unitat bàsica del llenguatge audiovisual i, des del punt de vista de la durada, es considera com el conjunt de fotogrames que se seleccionen de cada presa per a formar part del muntatge final.
En fer un guió, el guionista indica les seqüències. La durada que tindrà cada seqüència en el muntatge final es calcula a partir de la veu en off, dels diàlegs i dels possibles silencis que es vulguin incloure en el vídeo final. En funció d’aquest temps es calcula el nombre mínim de preses que s’han de captar. No obstant això, el temps variarà segons l’estil de cada clip.
En un clip tipus noticiari és normal considerar una durada mitjana del pla d’uns tres segons. En un film per a la pantalla de cinema és possible que els plans durin més, ja que, per exemple, un gran pla general a la gran pantalla té bastant més interès que en una de petita. El director o el realitzador calculen els plans que necessiten per a cobrir les seqüències del guió i, per tant, saben les preses que hauran de captar durant un rodatge.
En l’estil d’una realització es remenen diversos conceptes, com ara la riquesa i la varietat dels enquadraments, la combinació de plans generals, mitjans i primers plans, el nombre de plans que es capten d’una mateixa acció des de diferents angles, els plans de detall, etc. El repertori de plans exigeix creativitat i professionalitat per part de qui capta les imatges.
També cal tenir en compte la continuïtat tant de l’acció com de la resta d’elements que generen la percepció d’unicitat de la seqüència (temperatura de color, il·luminació, vestuari, etc.). Que una acció presa en pla mitjà quadri amb la mateixa acció repetida en un pla més curt és un exemple de continuïtat d’acció.

El pla segons l’aproximació a la realitat

A banda de ser unitats temporals, els plans es defineixen també a partir de paràmetres relacionats amb la manera de captar una escena, com l’enquadrament, l’angle de la càmera o el grau d’aproximació a la realitat. Així, un pla pot incloure des d’un paisatge extens fins a un detall minúscul. Si bé en els dos casos es parla de pla, en cadascun d’ells varia notablement l’escala amb la qual es representen els motius a la pantalla.
El grau d’aproximació de la càmera a la realitat defineix la tipologia dels plans. La figura humana es pren com a referència per a definir aquesta categorització; així doncs, de manera molt genèrica, es poden preveure les tres situacions següents:

1) La figura humana cap completament en un pla. En aquest cas, és evident que més enllà de la persona enquadrada es mostrarà una àrea més o menys extensa del paisatge o de l’entorn en el qual es troba la figura.

2) La figura humana no cap completament en el pla i queda tallada aproximadament en un interval que pot anar dels genolls i fins al cap, o bé des del pit i fins al cap.

3) La càmera es pot aproximar més i mostrar només el cap de la persona o un detall d’aquesta.

Les tres maneres d’aproximar-se a la realitat, prenent la figura humana com a referència, determinen una categorització genèrica dels plans. En clara correspondència amb elles, apareixen diferents tipus de plans, que són els plans generals, els plans mitjans, els primers plans i els plans de detall.

1) Plans generals. La figura humana s’hi representa totalment. Tenen un valor descriptiu, presenten el lloc on es desenvolupa l’acció i situen un entorn i l’espai de l’acció.

2) Plans mitjans. Són els que inclouen la figura humana de manera parcial. Tenen valor narratiu. S’utilitzen principalment per a mostrar les accions dels personatges.

3) Primers plans. Corresponen a un nivell més en l’aproximació de la càmera al personatge. S’hi representa únicament el rostre. Aporten un alt valor expressiu o dramàtic i són els idonis per a mostrar sentiments o actituds, i també per a visualitzar la interpretació de l’actor.

4) Plans de detall. Es tracta d’una categoria que, en part, està relacionada amb l’anterior. Quan la càmera presenta l’aproximació d’un primer pla però no enquadra el rostre sinó altres detalls, llavors es parla de plans de detall. També poden representar objectes inanimats. És habitual usar indistintament les dues denominacions en parlar dels enquadraments i referir-se, per exemple, a un pla de detall o a un primer pla de les mans.

Altres maneres de definir els plans
A banda d’aquest grau d’aproximació de la càmera a la realitat, hi ha altres paràmetres que caracteritzen els plans. Així, per a definir la direccionalitat de la càmera respecte del subjecte es parla de pla frontal, lateral, posterior o en escorç. O bé, partint de l’altura a la qual se situa la càmera, es parla de pla amb angulació normal, en picat o en contrapicat.
No obstant això, aquestes classificacions, si bé són també definitòries del tipus de pla, se subordinen jeràrquicament a la primera descripció plantejada. Així, per exemple, un pla mitjà pot ser frontal i en contrapicat, o un pla general es pot prendre en picat. La direccionalitat i l’angulació es consideren característiques supeditades a la definició de la tipologia de pla a partir de l’aproximació a la realitat.
Una altra classificació possible diferencia entre plans objectius i subjectius. Mentre que els primers pressuposen que la càmera pot mostrar tant l’entorn com els personatges, en els segons es pressuposa que la càmera mostra el que veu un personatge. Els plans subjectius se solen utilitzar incrustats en seqüències de plans objectius. Es tracta amb freqüència de plans inestables, amb balanceig i deliberadament poc estables per tal d’imitar el caminar o el desplaçament d’un personatge.
Un aspecte que cal destacar aquí és que, si bé aquesta classificació és estàtica i vàlida per a la categorització dels plans, moltes vegades són dinàmics i és perfectament possible que un enquadrament inicial variï durant la presa a causa dels moviments dels motius que es filmen o de la mobilitat de la càmera. Un personatge que va caminant cap a la càmera pot iniciar el recorregut en pla general i finalitzar-lo en primer pla. O bé, la càmera, tot desplaçant-se per un entorn, pot enquadrar des d’un pla de detall fins a un pla general.
Les proporcions de mida dels motius respecte de l’enquadrament varien en la realització dinàmica, la qual cosa es converteix en un recurs expressiu molt potent. Això és potser especialment important en la realització televisiva, en la qual la força que el pla general pot tenir en el cinema es perd a la reduïda pantalla de televisió. Aquí, la mobilitat de la càmera, juntament amb el predomini de plans curts, pot ajudar a destacar el motiu del fons.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s