Fotografia i vídeo

Analogies

La fotografia i el vídeo presenten analogies. Els conceptes relatius a la composició o als tipus de plans, per exemple, són comuns. Però també hi ha factors diferencials, com ara el temps o el ritme. El procés d’aprenentatge en els dos mitjans presenta molts punts en comú. L’aprenentatge d’un mitjà repercuteix en l’altre.
Una de les similituds entre la fotografia i el vídeo és el format. Normalment, la proporció entre l’alçària i l’amplada en els dos mitjans sol ser rectangular. Tanmateix, actualment els límits i els formats es dilueixen. A banda del format quadrat tradicional de la fotografia, el tractament digital permet composicions visuals molt variades. No és estrany que els elements d’una fotografia apareguin individualitzats en una pantalla, o que el vídeo d’una pàgina web no estigui emmarcat en una àrea rectangular sinó integrat en el fons.
Però malgrat aquesta diversitat de formats en els productes acabats, és possible considerar el format rectangular com un element comú entre la fotografia i el vídeo. En la captura de les imatges, el rectangle es correspon amb la forma del sensor de la càmera digital. En la fotografia clàssica i el cinema, el negatiu o la pel·lícula també eren rectangulars. És una forma que es relaciona clarament amb la composició.
    • format apaïsat pensat per les pantalles de televisió
    • format vertical derivat del mòbil

La fotografia i el vídeo comparteixen també unes mateixes regles de composició. El fet de crear conjunts d’imatges equilibrades, impactants visualment i amb tensions compositives i agrupacions originals és una necessitat comuna en els dos mitjans.

Aprendre a seleccionar la part interessant d’un entorn és una habilitat de qualsevol operador de càmera. Compondre la imatge és enquadrar la informació visual en un format rectangular a partir d’unes regles de composició i aïllar una part de l’entorn visual per a crear una composició. Tal com s’anirà veient, aquest és un dels aprenentatges bàsics tant en fotografia com en vídeo.

La importància del factor temporal

Malgrat les similituds entre la fotografia i el vídeo, el factor temps és un element diferencial clau entre tots dos. La fotografia no té moviment, ritme ni temps en el sentit que aquests termes s’utilitzen en el vídeo. El ritme visual en una imatge pot consistir en una cadència de formes. El ritme del vídeo és la seva quinta essència; no existeix vídeo sense una successió d’imatges en el temps. El ritme es construeix durant l’edició.
La fotografia pot representar el temps. Pot transmetre una atmosfera o una vivència captant o congelant l’instant fugaç. En el vídeo, el temps és l’eix sobre el qual es construeix la comunicació. La durada de cada imatge, la mobilitat dels motius a la pantalla o la mobilitat de la càmera són els elements sobre els quals es construeix el ritme d’una producció.
Les imatges d’un clip poden ser molt variades. Un de ritme intens pot estar construït a partir d’imatges estàtiques i pot ser dinàmic malgrat que estigui integrat per plans sense moviment. Tot depèn de la durada de cada pla; si és curta el ritme serà ràpid i si és llarga el ritme serà lent.
També els moviments de càmera influeixen en el ritme. Els desplaçaments de càmera (travellings), les panoràmiques, els zooms o els moviments de càmera a mà generen cadències tan diverses com interessants. Però en aquest punt de l’aprenentatge plantegem ara un exercici simple

Del pla al clip

Anirem entrant amb més profunditat en el pla. En definirem els tipus i els relacionarem amb les possibilitats de la càmera i amb aspectes relacionats amb la realització, com la il·luminació i l’estil de la producció. També en l’activitat nuclear de la producció d’un clip, en la fase d’edició. Quan editem, seleccionem plans a partir de les preses i amb ells construïm el clip final.
Ara ens aturarem un moment en un aspecte central de l’edició. Tornarem amb més detall a aquest punt en el mòdul destinat a l’edició, però que ara és important aclarir-lo abans de continuar.
En l’edició unim plans. És una activitat centenària que es va iniciar amb la concepció mateixa del cinema. La situació clàssica és tan clara com contundent. Hem filmat amb la càmera cinematogràfica i tenim metres de pel·lícula. Observem els fotogrames i decidim tallar per un punt determinat. A partir d’aquí busquem un altre fragment i el tallem també pels punts que ens interessen. Després unim els fragments i, unitat a unitat, anem construint el film. Estem editant per tall.
En el vídeo també editem sovint per tall. Només que aquí no utilitzem eines físiques, sinó procediments digitals, però la filosofia és exactament la mateixa. Es tracta de relatar a partir de plans units per tall.
En el cinema, la transició per tall és la més habitual. No obstant això, hi ha una altra forma de transició bàsica, que és la transició per encadenament. Aquí no es talla abruptament d’un pla a l’altre, sinó que mentre es comença a fondre la imatge del primer clip ja va apareixent la del següent. Durant uns quants segons les dues imatges es fonen, una desapareixent i l’altra pujant fins que la segona ha substituït completament la primera.
La transició per tall i la transició per encadenament són les dues bàsiques. En la segona podem incloure variants en les quals la fusió es fa cap a algun color, però en el fons aquí podem parlar de dues grans categories, que són el tall i l’encadenament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s